Em difumino en la llarga espera, en la distància infranquejable de les hores i els oceans. Recordo els versos escrits en els límits de la teva pell blanca, pero he oblidat la prosa del seu olor de matí infinit. Podria descriure cada onada d'aquells ulls mediterranis, però sóc incapaç de reviure el sabor de la sal dels teus llavis amargs. Estàs en mi, però no amb mi. Voldria marxar, deixar de tocar-te i sentir-te en el refugi dels meus pensaments. De dibuixar-te en somnis que són mals d'uns malsons que es repeteixen massa sovint. Et miro, però ja no hi ets, o potser sóc jo qui m'esborro lentament i em difumino, en aquesta llarga espera.
"The model and the Artist dressed as a ghost", David Lara (2005)
3 comentarios:
bonic, nostàlgic i amb un toc trist...
és teu?
tranquil, que ja arribo ;)
sí, el text és meu. El quadre és del meu oncle. El mirava, i m'ha inspirat, simplement.
I sí. Ja ets quasi bé aquí! :)
;)M'agrada
Publicar un comentario